Velo grís

Puedes oírme?

Un velo grís se cierne sobre todo lo que alcanzan a ver mis ojos como si de una óptica empañada se tratara. Espero… no debo esperar, pero sigo aquí.

¿Debería hacerte entender que no se trata de hacer lo que deberías sino lo que sientes que debes hacer?

Dejarte llevar por los impulsos que te dicta el cuerpo, salir del camino que ya conoces, acercarte al borde y disfrutar de la vista, dejarte llevar por la brisa, sin prisa… notar que todos tus sentidos se agudizan, respirar hondo y saber que todo esta en equilibrio contigo y lo que te rodea…

¿Sigues ahí?

Adieu Barcelona, adieu

El dia que et despertes a les 4 de la matinada per un mosquit tocapilotes, que no pots tornar a dormir perquè un grupet del barri (o no) han decidit muntar-se la festa just davant de casa teva. El dia que has d’obrir 3 caixes per fer-te un cafè, punxant la cinta amb un destornillador perquè no tens ganivet a la cuina. El dia en que la cafetera està empaquetada amb els trastos de cuina, el cafè amb els pots i el sucre on has pogut col·locar-lo (i menys mal que els hi has fet cartellets). El dia que et prens el cafè mig fred, amb got de plàstic i remenes el sucre amb una forquilla… Aquest dia, crec que és  perfecte per començar a dir adéu a Barcelona.

Srta. Barcelona: la més plena però més solitària de totes. La que sempre t’hem escapes de les mans. Tu que dius i ofereixes tantes coses que em tens el cap atabalat. Tu, que m’has donat refugi en els espigons més allunyats de les teves platges, l’únic lloc on semblaves verge. Ets una il·lusió. La scort política per excel·lència, t’han explotat tant que has acabat rebentant i ja no t’aguantes. T’alimentes de rates de ciutat, enganxades a la rutina. Et guardo rencor, no ho nego, potser amb el temps podré tornar a apreciar la teva bellesa fictícia, Em disposo a sortir dels teus carrers emborratxada d’olors a claveguera i m’aventuro a caminar fins el meu Amazones particular. Espero que la sort ens acompanyi a les dues.

“L’Emma d’abans de l’operació saltava canals, rius i obstacles impossibles, no tenia por de res i no necessitava ningú, però… perquè has de saltar l’Amazones si no t’hi espera ningú a l’altre riba?” (Paula)

Que te vaya bonito!

Un Divendres Accidentat

Divendres migdia. Plego de la feina després d’una setmana intensa i agafo el cotxe amb ganes d’encarar el cap de setmana. Només em queden dues coses per fer, la primera és superar la caravana de la Ronda Litoral, i la segona trobar aparcament el més aprop de casa possible (gran repte si vius a barcelona ciutat). Finalment dons, ni una cosa ni l’altre. A meitat del trajecte, el conductor que anava darrera meu decideix trepitjar l’accelerador quan tothom apretava el freno i l’impacte acaba fent-me ballar el cap fins que torno a la realitat, el capó del seu cotxe s’ha instal·lat sota el meu para-xocs.

Ok nena, ja pots dir adéu al divendres tranquil, comença una nova aventura. Surt de la ronda com puguis i no el perdis de vista, perquè amb la memòria de peix que tens segur que d’aqui 30 segons ni te’n recordes de la matricula… el peu em tremola, sembla que estigui en un examen de conduir multiplicant els nervis per 10. I ara què? Parte? Si… parte…! aquell paper que vas veure un dia a la guantera, aquell amb el que vas dir… un dia ja m’ho llegire amb calma perquè no m’agafi desprevinguda, dons apa! ja ho tens… desprevinguda és poc. Com recoi s’omple tot això? Ara m’haig de posar a escriure? Jo el que vull és que algú m’abraci! Dons no… Tens a un tio al davant amb cara de “no t’ajudare ni t’entenc” que es posa a omplir el paperet casi com si no hi fossis i jo amb el boli a la mà llegint-me cada casella tres cops, amb ganes de dir-li a l’altre “Ei! anem a fer una cervesa i ho omplim tranquilament entre els dos?” Res de cervesa i res d’empatía, ja et pots centrar que aixó no va aixi. Omplo el paperet com puc i llestos. A tot aixó, el meu para-xocs ha acabat damunt del pneumàtic aixi que toca trucar a una grua i enviar el meu cotxe, (el cotxe que m’havia de portar al poble) al taller… yujuu… Ale, ara ja pots dir adéu a dissabte i a diumenge, volies anar amb moto? dons t’aguantes… què et sembla? divertit eh… si es que… bueno, tranquila, almenys no t’ha passat res, et trobes bé.

Bé? Si… divendres si, dissabte ja no i diumenge menys. Sumem-hi dons, un “latigazo cervical” i unes quantes contractures degudes al brusc impacte que fan que em maregi i perdi l’equilibri cada dos per tres… M’espera un dilluns de repos i aburriment…

Visca…!

(ja em perdonareu l’ironia… pero no és exactament el que esperava del cap de setmana)

La Reina Roja, Alicia a Través del Espejo

És horrible trobar-te al mig d’una vida que no vols viure. Saber que vols fugir de la rutina que has creat amb la gent que tu mateix has escollit, saber que t’has equivocat. Ho evito constantment i ara, com sovint passa, vé l’autocrítica automàtica.

Davant del terror de tornar a sentir que “no vull estar aquí”, no estic enlloc. I passen els dies i els mesos en un entremig boirós que es tradueix en “ni una cosa ni l’altre”, en poques paraules… no faig cap moviment per no cagar-la i al no moure’m la cago. La vida avança i si et quedes en el mateix punt vas enrera, perquè el món i la gent no para, una mica com “Alicia a través del Espejo”, on feia falta correr només per quedar-te en el mateix lloc i si et quedes en el mateix lloc ja ets fora del “ara i aquí” és més, et quedes enrera.

La Reina Roja, Alicia a Través del Espejo, Lewis Carroll

Alicia miró alrededor suyo con gran sorpresa.

-Pero ¿cómo? ¡Si parece que hemos estado bajo este árbol todo el tiempo! ¡Todo está igual que antes!

-¡Pues claro que sí! -convino la Reina-. Y, ¿cómo si no?

-Bueno, lo que es en mi país -aclaró Alicia, jadeando aún bastante, cuando se corre tan rápido como lo hemos estado haciendo y durante algún tiempo, se suele llegar a alguna otra parte…

-¡Un país bastante lento! -replicó la Reina-. Lo que es aquí, como ves, hace falta correr todo cuanto una pueda para permanecer en el mismo sitio. Si se quiere llegar a otra parte hay que correr por lo menos dos veces más rápido.

Lewis Carrol, Alicia a través del espejo

Aires d’Esperança

Decisions importants i falta de temps mai son una bona comvinació.

Espera i pensa.

…calma…

Que et fa respirar fons? Quin és aquell moment en que respires i l’aire entra dins els teus pulmons passant pel teu cap, et fa dibuixar un somriure i t’aixampla el tòrax (tot alhora)? Saps els que dic?

Casi sempre els provoquen moments que et fan pensar “que pari el temps”, aquells de… “no em vull moure d’aquest aquí i d’aquest ara”, els de “que vingui el que sigui que m’hi enfronto”.

…vull col·leccionar-los

(necessitare una altra llibreta)

Dilución de Colores y Disolventes de Olvido

Resulta fácil acercarle disolvente a un viejo óleo que no ha sido pintado por ti mismo. Puede ser incluso satisfactorio ver como se van diluyendo los colores mientras cambian su forma a manchas indefinidas. Pero jugar, moldear, transformar y crear una nueva verdad de mentira, escondida entre trazos y lineas, mancillar y desperdiciar tiempo que no me pertenece, no forma parte de mi.

Ante una discordia creo ver dos posibles caminos a escoger. Aceptarla y asumirla, hacer introspección y responsabilizarse de lo que uno siente junto con las consecuencias que pueda conllevar, o lo que llamaríamos comúnmente, hacerse el loco, ajustar las palabras, ignorar los actos, faltar a la propia coherencia y modificar el mapa según vaya viniendo (cuidado con encontrar el punto de referencia en esta última, es muy fácil perderse).

Nunca me han gustado los juegos de palabras y disolventes de olvido, no son lo mio. Espero no se moleste el Sr. Machado al utilizar exactamente sus palabras; “amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón”. Mundos reales sin necesidad de dobles intenciones, mundos donde lo que se siente siempre va por delante junto con la verdad, mundos en que no es necesario faltar a la coherencia porque esta se siente relajada y en equilibrio, mundos en que la discordia no se siente como tal, y si se siente se enfrenta y no se esconde.

…ni pretendo, ni quiero entrar en un laberinto de disparos a doble objetivo.